Evaluació final de l'assignatura

En aquesta entrada em dedicaré a fer una breu valoració de l'assignatura de Gestió i difusió de l'arqueologia i de la matèria que se’ns ha presentat a classe.

La primera impressió que em va donar aquesta assignatura abans d'haver començat el curs va ser que seria un crèdit amb un contingut feixuc i monòton. No obstant això, després d'haver vist i treballat tot el temari, he canviat dràsticament d'idea. He après molt sobre un concepte que ni tan sols coneixia: l'arqueologia pública. A més, hem tractat diversos tipus de temes que afecten a la societat i a l'arqueologia.

Els punts forts d'aquesta assignatura han sigut molts. Un d'ells penso que és la varietat de temes que es tracten. No només hem vist com es difon el patrimoni, sinó que hem pogut veure com afecten a la disciplina arqueològica grans problemes com poden ser l'espoliació o el turisme massiu. Han hagut dos temes que m'han agradat molt: el dels diferents oficis que pot exercir un arqueòleg que no sigui excavar o investigar, i el de l'arqueologia en relació amb la ètica. Abans pensava que un arqueòleg havia d'excavar i investigar qualsevol cosa pel bé del coneixement i de la comunitat científica, però ara he canviat la meva visió: al excavar i estudiar unes restes s'ha de tenir en compte la opinió de la comunitat a qui afecta per poder arribar a uns acords i mantenir una bona relació amb ells, ja que s'està investigant el seu passat.

Per altra banda he trobat a faltar dedicar un temps de l'assignatura a veure les lleis vigents en els àmbits autonòmics, nacionals i internacionals sobre el tractament del patrimoni cultural. No és un tema molt interessant, però sí necessari per desenvolupar el treball arqueològic dins la legalitat. Per aquest motiu proposaria veure a classe un poc menys l'aspecte del turisme arqueològic a favor de veure la legislació.

Un punt negatiu del contingut de l'assignatura seria les lectures obligatòries. Hi ha moltes que no tenien molt a veure amb el temari que estàvem tractant, i la seva narració i informació era molt difícil d'entendre. És cert que en català o castellà hi han molts pocs articles de qualitat, però no crec que sigui un problema posar en algun tema una lectura en anglès per millorar l'aprenentatge.

Per concloure només vull dir que m'ha agradat fer aquesta assignatura i que m'ha obert l'interès per conèixer més coses sobre el que hem donat a classe. Agraeixo l'existència de la bibliografia que hi ha penjada al Campus Virtual per seguir ampliant el meu coneixement. 

CLASSE 10 - Turisme cultural i desenvolupament econòmic

Rodríguez Santana, C.G., & Saénz Sagasti, J.I. (2014). El liderazgo cultural en la gestión turística del Museo y Parque Arqueológico Cueva Pintada (Gáldar, Gran Canaria). 115-137. 

La sessió número 10 ha sigut l'última que hem fet a l'assignatura. En aquest cas hem estat veient l'estreta relació que té l'arqueologia amb el turisme. A primera vista pot parèixer que l'arqueologia només es fa servir del turisme per guanyar diners, però hem pogut comprovar que no és així. Des de la creació del turisme, els joves de famílies adinerades se’n anaven a visitar el patrimoni cultural per obtenir coneixements sobre altres èpoques, societats i cultures. Amb el pas del temps i gràcies al creixement econòmic que varen sofrir les classes mitjanes, més persones varen poder accedir a aquest patrimoni arqueològic a imitació dels comportaments de les elits. Per la qual cosa, el turisme ha sigut el primer en aprofitar-se dels beneficis de l'arqueologia, i no a l'inversa.

El que cerca l'arqueologia com a recurs turístic és utilitzar l'afluència de públic per prestar un servei a la comunitat. Mitjançant la recerca i la conservació dels jaciments, els museus ofereixen als visitants una experiència de veure i viure el passat, obtenint així coneixement sobre una època, una cultura, una societat, etc. Cada visita cultural proporciona una experiència singular i imprevisible que ajuda a conèixer coses sobre els altres.

Quan hem estat debatent sobre les diferències entre el turisme de sol i platja, i el turisme cultural i arqueològic, m’ha sorgit un interrogant. Segons el que hem vist, algunes zones dins els museus tenen un aforament limitat o carrying capacity per dia. Això es reflexa, per exemple, al Parc Arqueològic de Cueva Pintada a la sala on tenen unes pintures. En principi es fa per no fer malbé el que hi ha exposat i preservar-ho de la millor forma possible. La conservació d’aquesta zona es faria amb l'única finalitat d’obtenir una rendibilitat social; però no seria més bé una rendibilitat econòmica la que cercaria aquest tipus de museus? És a dir, quant menys es fes malbé, menys diners hauran d’invertir en conservar-lo i restaurar-lo. D’aquesta forma, a la llarga acaben guanyant més diners que no si deixessin accedir a tothom.

Llegint una altra vegada l’article de Timothy (2014: 40-41) he après que el turisme cultural no només es manifesta visitant restes arqueològiques. Per exemple, aquells turistes que facin un viatge amb finalitats esportives, està visitant al cap i a la fi el patrimoni immaterial dels jocs i esports. Els que participen en l’agroturisme experimenten el patrimoni agrícola fent activitats que realitzaven els avantpassats d’aquelles regions. Fins i tot, els que fan turisme religiós experimenten els rituals del passat i coneixen els deus als que adoraven, formant part del patrimoni espiritual immaterial i material.

A classe també hem vist com l'Ajuntament d’Artesa de Segre ha proposat un concurs públic per a que algú que estigui interessat i compleixi els requisits es posi al capdavant de la gestió de L’espai transmissor de Seró, que depèn del Museu de la Noguera. Aquest museu alberga, dins un edifici molt modern, les restes d'un menhir amb motius decoratius reutilitzats per fer un megàlit. Si jo m'oferís a optar pel treball, ho gestionaria de la següent manera per obtenir més afluència de públic:

Primerament, com el museu està relacionat amb les vinyes i la producció del vi de la zona, inclouria l'espai dins una ruta de degustació de vi, tal i com es fa amb les rutes dels aliments dels ibers. Faria un conveni amb les escoles d'Enologia del voltant per fer allà una degustació i que els alumnes aprenguin també sobre el megàlit.

A la sala on s’exposen les esteles ficaria panells informatius per a que tothom sàpiga en qualsevol moment què són les restes que té al davant i com s’han interpretat.

Aprofitant la sala polivalent projectaria un vídeo amb una recreació del megàlit i algun ritual d’enterrament. A continuació realitzaria tallers d’arquelogia experimental per tot tipus de públic. Es farien activitats relacionades amb l’art a la prehistòria. Es podrien agafar pedres per pintar-les amb els motius decoratius que tenen les peces exposades, fabricar vasos ceràmics utilitzant motlles, realitzar ornaments com collarets, o fins i tot construir un megàlit fent servir tècniques utilitzades en el neolític.

Finalment, si hi hagués pressupost suficient, reconstruiria el megàlit a l’exterior del museu i oferiria visites cinc vegades a la setmana per a que pogués ser visitat.

Viatge organitzat per Thomas Cook a Egipte el 1890. Font: Express.

FONTS:

Timothy, D. J. (2014). Contemporary cultural heritage and tourism: Development issues and emerging trends. Public Archaeology, 13 (1-3), 30-47.

CLASSE 9 - La indústria del patrimoni més enllà dels museus

Folgado, J.A et al.. (2016). "Eventos turísticos basados en ambientaciones y recreaciones históricas. Un anàlisis en Extremadura." International Journal of Scientific Management Tourism 2.3: 81-97.

En la sessió d’avui hem acabat de reflexionar sobre el patrimoni cultural. Hem descobert que hi ha dos tipus de patrimoni: el turístic i el local. La qüestió de quin era més important conservar va sorgir de seguida. La resposta té molta relació amb l’arqueologia pública: si des de petits s’educa als locals sobre la importància del seu patrimoni, acaben vinculats amb ell i aprenen a valorar la seva conservació i preservació. En canvi, un turista que visiti patrimoni turístic anirà perquè és molt conegut, no per que es senti vinculat amb ell.

Un altre tipus de patrimoni que no vàrem veure a classe és el patrimoni personal. Segons Timothy (2014, 34-35), la seva finalitat és intentar que una persona connecti amb el seu passat ancestral, vinculant-la amb les seves arrels i avantpassats. Per aconseguir-ho no és tan fàcil com anar a veure un monument, sinó que es duen a terme accions com viatjar als països d’origen, fer recerques genealògiques, menjar aliments locals, visitar família llunyana, participar en reunions del teu clan, etc. Els visitants d’aquest tipus de patrimoni és gent disconforme amb la tradicional forma de visitar el patrimoni turístic i local. Són aquells que cerquen del patrimoni cultural un coneixement més profund i personalment satisfactori.

Un altre tema molt interessant que hem tractat ha sigut l’existència de diferents models econòmics per viure de l’arqueologia i per finançar la investigació i la difusió dels projectes arqueològics. M’ha resultat fonamental aprendre’ls per tots els que estudiem arqueologia, ja que encara que ens encanti el que fem, no podem viure de l’aire. Un bon exemple seria la fira de Jorvik, capaç de crear un interès per la divulgació històrica a través de l’oci. No obstant això, té molts detractors que critiquen fins a quin punt és ètic que Jorvik entri en el negoci de l’oci, comercialitzant així el passat.

Amb la polèmica de la fira de Jorvik em va sorgir una pregunta similar. Normalment el patrimoni cultural té problemes de finançament per la seva conservació i difusió. Així que una bona idea seria, per exemple, que una empresa privada, a canvi de fer publicitat de la seva marca o producte, financés un museu o una fira. Però fins a quin punt aquest acord seria ètic? No s’acabaria convertint la cultura en un producte? Una solució seria que les empreses que financessin aquests events culturals estiguessin relacionats amb la cultura. Però segons les estadístiques, aquestes són les que menys o mai aporten i participen en subvencions o finançaments. Crec que és per aquest motiu que han sorgit tants models econòmics diferents (com fires medievals, viatges culturals, rutes temàtiques, creació de merchandising pels museus, o participar en excavacions pagant) per poder seguir invertint en investigació arqueològica.

Recreació del treball d'un escultor a la Fira Medieval d'Eivissa al 2011.

Recreació del treball d'un ferrer a la Fira Medieval d'Eivissa al 2011.

FONTS:

Timothy, D. J. (2014). Contemporary cultural heritage and tourism: Development issues and emerging trends. Public Archaeology, 13 (1-3), 30-47.

CLASSE 8 - Educació patrimonial i didàctica de l'arqueologia

Cuenca López, J.M. (2014). El papel del patrimonio en los centros educativos: hacia la socialización patrimonial. Tejuelo, 19(1), 76-96

Hi ha moltes maneres de difondre els coneixements arqueològics. Segons el tipus de públic al que es vulgui dirigir la informació, s’utilitzaran uns o altres mètodes. Però qui ha dit que el procés d’aprenentatge hagi de ser avorrit? En la classe d’avui hem vist diverses formes d’educar mitjançant l’arqueologia.

Crec que el que més pot interessar, educar i entretenir al jovent, és participar en activitats físiques on es poden manipular objectes o dur a terme treballs que es fan durant l’excavació arqueològica. Aquí podríem situar l’excavació simulada, el voluntariat a una excavació real, els tallers de transformació de les matèries primeres, o veure i tocar restes materials (ossos, ceràmica, objectes de pedra, etc). Pels més majors, penso que el que més els agradaria seria aprofundir el seu coneixement dins els propis jaciments amb activitats com el roleplay per posar-se en la pell de les societats antigues i poder relacionar les seves vivències amb els problemes que patim en l’actualitat. No obstant això, qualsevol persona de qualsevol edat pot participar en totes les activitats que he esmentat, segons els seus interessos personals.

Totes aquestes formes d’aprendre em pareixen una forma molt activa i divertida d’adquirir coneixement i de traslladar-nos del nostre passat. A més, també es poden dur a terme aquestes activitats en la resta de disciplines científiques. Per aquest motiu considero que és important utilitzar l’arqueologia com a mètode per aprendre, però no cal aprendre sobre la disciplina arqueològica de forma estricta.

Degut l’escàs pressupost del que disposen les escoles per fer sortides o tallers relacionats amb l’arqueologia, m’ha sorgit un dubte existencial. Normalment, a la infantesa d’una persona només s’experimenta un parell d’hores algun tipus de relació amb les activitats més dalt esmentades. També considero que l’escassetat de temps és un factor clau per fer que l’infant no s’interessi veritablement per aquests temes. Per aquest motiu, val realment la pena fer tallers i sortides a les escoles i instituts, si amb el poc pressupost només uns quants poden realitzar-los? La seva fascinació no creixerà al ser una experiència efímera, així que dóna algun fruit l’esforç fet al muntar totes aquestes activitats? Jo parlo des de la meva pròpia experiència, on a l’escola només ens van dur una vegada al museu arqueològic d’Eivissa, i la visita a la necròpolis i als hipogeus va quedar en l’oblit, en un racó profund del meu cervell. Per sort sempre m’ha fascinat l’arqueologia, i per això m’he interessat tant per aquesta branca de la ciència; però algun altre podria no haver-se recordat d’aquesta vivència i mai contemplaria l’arqueologia com res interessant. No seria millor substituir els tallers i fer recreacions històriques, dramatitzacions o time travels? Sense dubte aquestes són activitats que primerament et fan pensar molt i t’emocionen si hi has de participar com a actor.

Una idea que m’ha sorgit per seguir fent aquest tipus d’activitats a les escoles, reduint el seu cost, seria fer-les però amb l’ordinador. No només podrien anar totes les classes i tots els cursos a fer les activitats, sinó que, a més, tindrien a una oferta molt més ampla i variada. Amb programes de software o dins pàgines web podrien fer excavacions simulades, estudiar l’evolució tècnica de les restes materials, veure recreacions de diverses èpoques i societats, jugar a rol, fer una visita virtual a un museu o jaciment, etc.

Batalla de Romans contra Cartaginesos a l'illa d'Eivissa. Recreació història on tothom pot apuntar-se al bàndol que més li agradi, vestir-se segons l'època i fer una guerra de tomàquets a la platja, lloc d'arribada de la invasió romana.
Crèdits: Juan A. Riera del Diari d'Eivissa

SORTIDA - Puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet)

Puig Castellar és un poblat ibèric situat dalt d’un turó a Santa Coloma de Gramenet. Es va construir al segle IV aC, i va ser habitat per la tribu dels laietans. Gràcies a la seva elevació, des del cim es pot veure tot el territori del voltant, sent així un jaciment amb una localització molt privilegiada. Aquest oppidum ocupa uns 5000 m² i té un urbanisme típicament ibèric: és un poblat ovalat i emmurallat, amb murs de contenció, i cases adossades a l’interior de la fortificació, utilitzant-la com a un mur més per aprofitar l’espai. Hi ha carrers de circulació entre les cases, i aquestes s’adapten al terreny mitjançant terrasses.

Sòcol de pedra de la muralla exterior del poblat. Es pensa que l’alçat estava fet amb encofrats de tàpia i tovot. La línia vermella representa la separació entre la fortificació original i la reconstrucció i restauració modernes.

Puig Castellar és abandonat a finals del segle III aC a causa de la II Guerra Púnica.

Els materials arqueològics que s’han extret són diversos: armes i fundes d’armes de metall (puntes de llança, fragments de beines d’espasa...), pesos de teler i fusos, capfoguers amb forma de bous, asos ibèrics, ceràmica fenícia, grega i romana d’importació, eines de metall per treballar el camp... també elements relacionats amb càstigs, com un crani enclavat, i artefactes propis de l’aristocràcia militar, com els esperons de bronze.

De l’ocupació prehistòrica només queden els sòcols de les cases, la muralla, els murs de contenció, i els carrers. D’aquestes construccions podem diferenciar els elements restituïts (com algun paviment, una casa reconstruïda o la compleció d’un sòcol de pedra) al haver-hi una línia vermella que separa i delimita ambdós espais, o pels materials emprats (si no és pedra o terra, sol ser una restitució). Segons les restes, es pot inferir que els habitatges eren molt petits. Hi havia cases simples (d’una sola habitació) o més complexes (amb dos o tres habitacions). Les cases eren tan petites (entre 15 i 20 m²) que es pensa que la vida quotidiana es faria a l’exterior, i que alguns treballs especialitzats es donarien a terme dins tallers o cases. També s’infereix que les cases de la terrassa superior del turó eren utilitzades per l’aristocràcia o pel cap tribal com a habitatge. Un dels carrers principals del poblat s’ha erosionat tant que es veu clarament que hi havia un espai de clavegueram o canalització de les aigües pluvials.

Actualment el jaciment es troba en un bon estat de conservació. Les restes encara romanen lo suficientment bé com per diferenciar l’estructura de totes les cases i els carrers. A més, s’ha reconstruït una de les cases i algun paviment per poder entrar-hi. No obstant això, les males herbes i plantetes s’han menjat quasi tot el turó, envaint la majoria de les estructures.

Terrassa inferior de l’oppidum ibèric. Diverses zones d’habitació.

La senyalització que s’ha utilitzat a Puig Castellar és la de plafons amb text informatiu. Els textos estan una mica desgastats pel temps, ja que els plafons es van col·locar al 2006, però la tipografia és llegible i les il·lustracions que inclouen estan ben fetes i són de qualitat. La informació inclosa és fàcils d’entendre i és molt genèrica: va dirigida des d’adolescents fins a gent gran. Un desavantatge d’aquests plafons és que estan fets en metall, per la qual cosa el sol reflexa tota l’estona i no es veu bé. Hom s’ha d’anar movent per fer-los ombra i poder llegir el que posa.

Abans d’arribar a la porta d’entrada del jaciment hi ha un plafó amb una restitució del poblat, dels seus habitants i de diversos àmbits a color i amb molt detall. Més endavant hi ha tres plafons en diversos idiomes, explicant una mica qui eren els ibers i com van viure en aquest indret. Una vegada es puja per l’únic camí possible, ens topem amb diversos plafons més. Aquesta vegada estan només en català, així que si algú no entén aquest idioma, no entendrà res.

Els plafons estan col·locats majoritàriament resseguint el camí principal d’entrada o dins les cases. Cal dir que al principi hi ha un mapa de l’itinerari recomanat a seguir, però els plafons no estan numerats. Tampoc fa falta que ho estiguin perquè aquests no estan relacionats entre ells: cadascun tracta un tema diferent. Un dels plafons està situat a una terrassa inferior, a una zona perillosa de descens. Com normalment només hi ha una direcció per anar-hi, es poden llegir tots els textos d’una forma lineal sense perdre’s cap d’ells. La informació que inclouen és molt superficial, i es podria aplicar a la majoria de societats ibèriques de la zona. Els temes que tracten són principalment sobre urbanisme, agricultura, comerç, metal·lúrgia, sistemes de canalització i escriptura ibèrica. Per reforçar els dos paràgrafs que fiquen de cada tema a cada plafó, il·lustren algunes restes materials que s’han extret del jaciment, molt ben dibuixats. També ens trobem amb un plafó que situa altres assentaments ibèrics de la zona en un mapa.

Personalment opino que els plafons tracten temes molt diversos, cosa que està molt bé, però estan situades descontextualitzades. Per exemple, quan parlen dels sistemes de canalització, està clar que el veiem al carrer. No obstant això, el plafó està posat dins una casa.

El que sí m’ha agradat és que situïn en un petit mapa tots els punts on han trobat objectes relacionats amb un tema concret, com per exemple el comerç. Això sí, em manca que detallin quin tipus de troballa ha sigut. També trobo a faltar una interpretació més profunda que no pas la que hi ha escrita als plafons, que pareix molt superficial.

Al ser un jaciment a l’aire lliure i d’entrada gratuïta, pot anar-hi, en principi, qualsevol persona. Podem posar a Puig Castellar la categoria de jaciment museïtzat al disposar d’un pla museístic (té un recorregut i un itinerari, uns plafons de text i il·lustracions que plasmen el discurs), i d’una conservació o manutenció constant del jaciment (si més no, quan estàvem allà, vàrem veure diversos operaris treballant dins l’assentament per llevar la mala herba). Però crec que és millor etiquetar aquest poblat ibèric com a parc arqueològic (tal i com és categoritzat als plafons del jaciment), al tenir un paisatge natural amb molt impacte i al ser aquest molt favorable per la recreació de l’assentament, a més de disposar d’amples camins senyalitzats que faciliten l’accés al cim del turó (però només caminant, ja que les vies estan obstaculitzades pels vehicles).

Els visitants catalanoparlants que decideixin visitar aquest oppidum ibèric no tindran una informació molt detallada de la comunitat que va viure allà, però suposo que qualsevol curiositat podria ser suplerta al Museu Torre Balldovina. En canvi, el discurs museístic deixa fora a tothom que no entengui el català. El jaciment tampoc és accessible a gent amb alguna discapacitat de mobilitat com pot ser algú que va en cadira de rodes, ja que els camins estan tallats i l’assentament no està habilitat: s’ha d’anar pujant a salts per la pavimentació irregular i sedimentada pel pas del temps i la pluja. Opino que tampoc és un lloc segur per anar-hi amb ancians, ja que hi ha massa desnivells i pedres en comptes d’un camí pròpiament fet.

En definitiva, introduiria un par de millores a Puig Castellar. Aquestes serien donar-li un millor accés per a que tot tipus de públic, ja siguin discapacitats o gent gran puguin visitar-lo; substituiria els textos i els posaria en castellà, català, anglès i en braille; els plafons els faria d’un material no reflectant, i els posaria contextualitzats amb el tema que tracten. Malgrat tot, recomano pegar-li una ullada a l’oppidum ibèric, perquè és molt interessant, està ben conservat, i ofereix unes vistes dels voltants magnífiques.

CLASSE 7 - Museus i museografies arqueològiques

Izquierdo, I., López, C., & Prados, L. (2012). Exposición y género: El ejemplo de los museos de arqueología. Asensio, Pol, Asenjo & Castro (Eds.) (2012) SIAM. Series Iberoamericanas 4.
Hernández, M.A. & Lasheras, J.A. (2005). "Explicar o contar: la selección temática del discurso histórico en la musealización." III Congreso de musealización de yacimientos arqueológicos.

Introduir-nos al món del museu ha estat la missió duta a terme en la sèptima sessió d’aquesta assignatura. Hem estat veient la gran evolució que han sofert la majoria dels museus arqueològics, que han passat de ser grans edificis que contenien una gran quantitat d’objectes cridaners i descontextualitzats, a ser uns espais amb diverses funcionalitats (jaciment museïtzat, parc cultural...) que intenten mantenir una connexió amb la comunitat que els envolta i el seu patrimoni, incloent en el discurs narratiu a tot tipus de persona.

Per aconseguir tenir un museu de 10 s’ha de tenir en compte moltíssims factors relacionats amb el pla museològic. No és gens fàcil estructurar un museu de forma efectiva i adequada a tot tipus de públic. Sobretot penso que les estratègies de distribució de la informació que es vol difondre, l’òptim recorregut de la visita, i poder fer arribar la narració museística a tothom (nens, adults, discapacitats, etc), és un treball molt difícil de realitzar. Per aquest motiu m’agradaria aprofundir més en adquirir coneixements per poder dur a terme una bona museïtzació, perquè son tantes les coses en les que s’ha de pensar que satisfer les necessitats de cada individu em resulta un treball quasi impossible de fer.

Personalment opino que als museus s’hauria d’implementar més la interacció manipulativa i sistemes de realitat virtual. Hi ha detractors d’aquest últim sistema que opinen que la RV només mostra art hiperrealista d’edificis o reconstruccions immutables de nuclis de població, i que no expliquen la vida d’una comunitat concreta en un període precís (Pujol, 2004: 7). No obstant això, treballs com el que s’ha fet al Museu d’Història Natural de Berlin, on es pot veure gràcies a la RV com els dinosaures cobren vida davant el visitant, demostren que una visió en moviment pot ser molt més impressionant i didàctica que un objecte mort i inamovible, com pot ser una peça ceràmica. Amb les recreacions virtuals els arqueòlegs podem anar més enllà i incloure al públic en una experiència immersiva on es pot traslladar directament a un temps passat, observar i conèixer una societat pretèrita de forma directa. No s’han d’imaginar una societat a partir d’un text, sinó que viatgen allà directament. D’aquesta forma hom pot connectar millor amb la comunitat que està visitant que no pas amb l’explicació d’un text penjat a un plafó.

Dins els jaciments museïtzats, al ser la RV un recurs massa car de mantenir per les inclemències del temps i els actes de vandalisme, una proposta que puc llançar és incloure als plafons informatius uns codis (per exemple, els famosos QR) on, amb el mòbil o algun altre dispositiu, es pogués accedir a vídeos o elements de realitat augmentada (com la reconstrucció del jaciment, el tipus de gent que hi habitava, etc). D’aquesta manera no s’haurien d’introduir molts elements exògens per ensenyar moltes coses.

Giraffatitan. Exemple d'una bona execució de RV al Museu d'Història Natural de Berlin.

FONTS:

Pujol, Laia (2004). «Arqueologia, museus i realitat virtual». Digithum [article en línia]. UOC. Núm. 6. [Data de consulta: 19/11/2016]. ISSN 1575-2275

euronews. «Dinosaurios cobran vida en Berlín gracias a la realidad virtual». 15/09/2016. Sci-Tech.

CLASSE 6 - La imatge de l'arqueologia

Ruiz Zapatero, G. (2009). La divulgación arqueológica: las ideologías ocultas. Cuadernos de Prehistoria y Arqueología de la Universidad de Granada, 19, 11-36.

En la darrera sessió hem tractat quins rols atribueix el cine, la literatura i els videojocs a la disciplina arqueològica i al propi arqueòleg. Hem pogut conèixer que la tradicional visió que s’ha adjudicat a l’exercici de l’arqueologia de successos misteriosos, d’aventures, d’exotisme i d’anar a la recerca d’un tresor, prové ja des del segle XVIII amb les campanyes de Napoleó a Egipte. Per exemple, les pel·lícules d’Indiana Jones on es veu que va a la recerca d’un tresor per espoliar-lo, és un bon reflex del comportament ètic en l’arqueologia d’aquests segles.

I és que aquesta visió s’ha perpetuat al llarg dels anys, quedant fora de totes les representacions la part de recerca arqueològica que es fa, per exemple, als laboratoris després d’una excavació, o la de difusió de la recerca per donar-la a conèixer a tothom.

Crec que s’ha d’incentivar més als mitjans d’entreteniment una projecció realista de l’arqueologia, sobre tot en el tema de l’espoli, que ha sigut un dels problemes més grans que ha sofert al llarg dels segles. Està bé crear una ficció sobre la disciplina, però es deuria crear una conscienciació sobre les males pràctiques que es duen a terme per a que la gent es doni compte de les grans dificultats que pateixen els arqueòlegs i del mal que ocasionen a la pròpia història local al cometre’s aquest tipus de delictes.

Llegint un dels capítols del llibre Prehistòria i cinema he pogut reflexionar sobre la visió que s’ha atribuït a la dona prehistòrica en el món del cinema. A les pel·lícules predomina una visió androcèntrica, etnocèntrica i sexista on es projecta una imatge de dona segons els cànons de bellesa ideals i els rols que tenien a una societat europea contemporània. No cal dir que aquesta visió no té cap rigor científic o documental, ja que sempre posen a les dones com a individus submisos als homes.

En definitiva, la societat ha construït i ha adjudicat comportaments tant a la figura de l’arqueòleg com al de la dona prehistòrica als mitjans de comunicació. Per pal·liar aquest problema hem de posar més èmfasi en la difusió arqueològica, conscienciant així als creadors de contingut a fer històries verídiques i no les versions distorsionades que legitimen la realitat en la que vivim.

Visió popular de l'arqueòleg prototip a causa de la influència de la pel·lícula d'Indiana Jones.
Autor: Erudito Mal per Ad Absurdum

FONTS:

Soler, Begoña (2012). "¿Eren així les dones de la prehistòria?". En Jardón, Paula; Pérez, Clara y Begoña Soler (Eds.), Prehistòria i cinema. Valencia: Museu de Prehistòria de València, 83-100.