Izquierdo, I., López, C., & Prados, L. (2012). Exposición y género: El ejemplo de los museos de arqueología. Asensio, Pol, Asenjo & Castro (Eds.) (2012) SIAM. Series Iberoamericanas 4.
Hernández, M.A. & Lasheras, J.A. (2005). "Explicar o contar: la selección temática del discurso histórico en la musealización." III Congreso de musealización de yacimientos arqueológicos.
Introduir-nos al món del museu ha estat la missió duta a terme en la
sèptima sessió d’aquesta assignatura. Hem estat veient la gran evolució que han
sofert la majoria dels museus arqueològics, que han passat de ser grans edificis
que contenien una gran quantitat d’objectes cridaners i descontextualitzats, a
ser uns espais amb diverses funcionalitats (jaciment museïtzat, parc
cultural...) que intenten mantenir una connexió amb la comunitat que els
envolta i el seu patrimoni, incloent en el discurs narratiu a tot tipus de
persona.
Per aconseguir tenir un museu de 10 s’ha de tenir en compte moltíssims
factors relacionats amb el pla museològic. No és gens fàcil estructurar un
museu de forma efectiva i adequada a tot tipus de públic. Sobretot penso que
les estratègies de distribució de la informació que es vol difondre, l’òptim
recorregut de la visita, i poder fer arribar la narració museística a tothom
(nens, adults, discapacitats, etc), és un treball molt difícil de realitzar. Per
aquest motiu m’agradaria aprofundir més en adquirir coneixements per poder dur
a terme una bona museïtzació, perquè son tantes les coses en les que s’ha de
pensar que satisfer les necessitats de cada individu em resulta un treball
quasi impossible de fer.
Personalment opino que als museus s’hauria d’implementar més la
interacció manipulativa i sistemes de realitat virtual. Hi ha detractors d’aquest
últim sistema que opinen que la RV només mostra art hiperrealista d’edificis o
reconstruccions immutables de nuclis de població, i que no expliquen la vida d’una
comunitat concreta en un període precís (Pujol, 2004: 7). No obstant això,
treballs com el que s’ha fet al Museu d’Història Natural de Berlin, on es pot
veure gràcies a la RV com els dinosaures cobren vida davant el visitant,
demostren que una visió en moviment pot ser molt més impressionant i didàctica
que un objecte mort i inamovible, com pot ser una peça ceràmica. Amb les
recreacions virtuals els arqueòlegs podem anar més enllà i incloure al públic
en una experiència immersiva on es pot traslladar directament a un temps
passat, observar i conèixer una societat pretèrita de forma directa. No s’han d’imaginar
una societat a partir d’un text, sinó que viatgen allà directament. D’aquesta
forma hom pot connectar millor amb la comunitat que està visitant que no pas
amb l’explicació d’un text penjat a un plafó.
Dins els jaciments museïtzats, al ser la RV un recurs massa car de
mantenir per les inclemències del temps i els actes de vandalisme, una proposta
que puc llançar és incloure als plafons informatius uns codis (per exemple, els
famosos QR) on, amb el mòbil o algun altre dispositiu, es pogués accedir a
vídeos o elements de realitat augmentada (com la reconstrucció del jaciment, el
tipus de gent que hi habitava, etc). D’aquesta manera no s’haurien d’introduir
molts elements exògens per ensenyar moltes coses.
 |
| Giraffatitan. Exemple d'una bona execució de RV al Museu d'Història Natural de Berlin. |
FONTS:
Pujol, Laia (2004). «Arqueologia, museus i realitat virtual». Digithum [article en línia]. UOC. Núm.
6. [Data de consulta: 19/11/2016]. ISSN
1575-2275
No hay comentarios:
Publicar un comentario