CLASSE 10 - Turisme cultural i desenvolupament econòmic

Rodríguez Santana, C.G., & Saénz Sagasti, J.I. (2014). El liderazgo cultural en la gestión turística del Museo y Parque Arqueológico Cueva Pintada (Gáldar, Gran Canaria). 115-137. 

La sessió número 10 ha sigut l'última que hem fet a l'assignatura. En aquest cas hem estat veient l'estreta relació que té l'arqueologia amb el turisme. A primera vista pot parèixer que l'arqueologia només es fa servir del turisme per guanyar diners, però hem pogut comprovar que no és així. Des de la creació del turisme, els joves de famílies adinerades se’n anaven a visitar el patrimoni cultural per obtenir coneixements sobre altres èpoques, societats i cultures. Amb el pas del temps i gràcies al creixement econòmic que varen sofrir les classes mitjanes, més persones varen poder accedir a aquest patrimoni arqueològic a imitació dels comportaments de les elits. Per la qual cosa, el turisme ha sigut el primer en aprofitar-se dels beneficis de l'arqueologia, i no a l'inversa.

El que cerca l'arqueologia com a recurs turístic és utilitzar l'afluència de públic per prestar un servei a la comunitat. Mitjançant la recerca i la conservació dels jaciments, els museus ofereixen als visitants una experiència de veure i viure el passat, obtenint així coneixement sobre una època, una cultura, una societat, etc. Cada visita cultural proporciona una experiència singular i imprevisible que ajuda a conèixer coses sobre els altres.

Quan hem estat debatent sobre les diferències entre el turisme de sol i platja, i el turisme cultural i arqueològic, m’ha sorgit un interrogant. Segons el que hem vist, algunes zones dins els museus tenen un aforament limitat o carrying capacity per dia. Això es reflexa, per exemple, al Parc Arqueològic de Cueva Pintada a la sala on tenen unes pintures. En principi es fa per no fer malbé el que hi ha exposat i preservar-ho de la millor forma possible. La conservació d’aquesta zona es faria amb l'única finalitat d’obtenir una rendibilitat social; però no seria més bé una rendibilitat econòmica la que cercaria aquest tipus de museus? És a dir, quant menys es fes malbé, menys diners hauran d’invertir en conservar-lo i restaurar-lo. D’aquesta forma, a la llarga acaben guanyant més diners que no si deixessin accedir a tothom.

Llegint una altra vegada l’article de Timothy (2014: 40-41) he après que el turisme cultural no només es manifesta visitant restes arqueològiques. Per exemple, aquells turistes que facin un viatge amb finalitats esportives, està visitant al cap i a la fi el patrimoni immaterial dels jocs i esports. Els que participen en l’agroturisme experimenten el patrimoni agrícola fent activitats que realitzaven els avantpassats d’aquelles regions. Fins i tot, els que fan turisme religiós experimenten els rituals del passat i coneixen els deus als que adoraven, formant part del patrimoni espiritual immaterial i material.

A classe també hem vist com l'Ajuntament d’Artesa de Segre ha proposat un concurs públic per a que algú que estigui interessat i compleixi els requisits es posi al capdavant de la gestió de L’espai transmissor de Seró, que depèn del Museu de la Noguera. Aquest museu alberga, dins un edifici molt modern, les restes d'un menhir amb motius decoratius reutilitzats per fer un megàlit. Si jo m'oferís a optar pel treball, ho gestionaria de la següent manera per obtenir més afluència de públic:

Primerament, com el museu està relacionat amb les vinyes i la producció del vi de la zona, inclouria l'espai dins una ruta de degustació de vi, tal i com es fa amb les rutes dels aliments dels ibers. Faria un conveni amb les escoles d'Enologia del voltant per fer allà una degustació i que els alumnes aprenguin també sobre el megàlit.

A la sala on s’exposen les esteles ficaria panells informatius per a que tothom sàpiga en qualsevol moment què són les restes que té al davant i com s’han interpretat.

Aprofitant la sala polivalent projectaria un vídeo amb una recreació del megàlit i algun ritual d’enterrament. A continuació realitzaria tallers d’arquelogia experimental per tot tipus de públic. Es farien activitats relacionades amb l’art a la prehistòria. Es podrien agafar pedres per pintar-les amb els motius decoratius que tenen les peces exposades, fabricar vasos ceràmics utilitzant motlles, realitzar ornaments com collarets, o fins i tot construir un megàlit fent servir tècniques utilitzades en el neolític.

Finalment, si hi hagués pressupost suficient, reconstruiria el megàlit a l’exterior del museu i oferiria visites cinc vegades a la setmana per a que pogués ser visitat.

Viatge organitzat per Thomas Cook a Egipte el 1890. Font: Express.

FONTS:

Timothy, D. J. (2014). Contemporary cultural heritage and tourism: Development issues and emerging trends. Public Archaeology, 13 (1-3), 30-47.

CLASSE 8 - Educació patrimonial i didàctica de l'arqueologia

Cuenca López, J.M. (2014). El papel del patrimonio en los centros educativos: hacia la socialización patrimonial. Tejuelo, 19(1), 76-96

Hi ha moltes maneres de difondre els coneixements arqueològics. Segons el tipus de públic al que es vulgui dirigir la informació, s’utilitzaran uns o altres mètodes. Però qui ha dit que el procés d’aprenentatge hagi de ser avorrit? En la classe d’avui hem vist diverses formes d’educar mitjançant l’arqueologia.

Crec que el que més pot interessar, educar i entretenir al jovent, és participar en activitats físiques on es poden manipular objectes o dur a terme treballs que es fan durant l’excavació arqueològica. Aquí podríem situar l’excavació simulada, el voluntariat a una excavació real, els tallers de transformació de les matèries primeres, o veure i tocar restes materials (ossos, ceràmica, objectes de pedra, etc). Pels més majors, penso que el que més els agradaria seria aprofundir el seu coneixement dins els propis jaciments amb activitats com el roleplay per posar-se en la pell de les societats antigues i poder relacionar les seves vivències amb els problemes que patim en l’actualitat. No obstant això, qualsevol persona de qualsevol edat pot participar en totes les activitats que he esmentat, segons els seus interessos personals.

Totes aquestes formes d’aprendre em pareixen una forma molt activa i divertida d’adquirir coneixement i de traslladar-nos del nostre passat. A més, també es poden dur a terme aquestes activitats en la resta de disciplines científiques. Per aquest motiu considero que és important utilitzar l’arqueologia com a mètode per aprendre, però no cal aprendre sobre la disciplina arqueològica de forma estricta.

Degut l’escàs pressupost del que disposen les escoles per fer sortides o tallers relacionats amb l’arqueologia, m’ha sorgit un dubte existencial. Normalment, a la infantesa d’una persona només s’experimenta un parell d’hores algun tipus de relació amb les activitats més dalt esmentades. També considero que l’escassetat de temps és un factor clau per fer que l’infant no s’interessi veritablement per aquests temes. Per aquest motiu, val realment la pena fer tallers i sortides a les escoles i instituts, si amb el poc pressupost només uns quants poden realitzar-los? La seva fascinació no creixerà al ser una experiència efímera, així que dóna algun fruit l’esforç fet al muntar totes aquestes activitats? Jo parlo des de la meva pròpia experiència, on a l’escola només ens van dur una vegada al museu arqueològic d’Eivissa, i la visita a la necròpolis i als hipogeus va quedar en l’oblit, en un racó profund del meu cervell. Per sort sempre m’ha fascinat l’arqueologia, i per això m’he interessat tant per aquesta branca de la ciència; però algun altre podria no haver-se recordat d’aquesta vivència i mai contemplaria l’arqueologia com res interessant. No seria millor substituir els tallers i fer recreacions històriques, dramatitzacions o time travels? Sense dubte aquestes són activitats que primerament et fan pensar molt i t’emocionen si hi has de participar com a actor.

Una idea que m’ha sorgit per seguir fent aquest tipus d’activitats a les escoles, reduint el seu cost, seria fer-les però amb l’ordinador. No només podrien anar totes les classes i tots els cursos a fer les activitats, sinó que, a més, tindrien a una oferta molt més ampla i variada. Amb programes de software o dins pàgines web podrien fer excavacions simulades, estudiar l’evolució tècnica de les restes materials, veure recreacions de diverses èpoques i societats, jugar a rol, fer una visita virtual a un museu o jaciment, etc.

Batalla de Romans contra Cartaginesos a l'illa d'Eivissa. Recreació història on tothom pot apuntar-se al bàndol que més li agradi, vestir-se segons l'època i fer una guerra de tomàquets a la platja, lloc d'arribada de la invasió romana.
Crèdits: Juan A. Riera del Diari d'Eivissa

CLASSE 7 - Museus i museografies arqueològiques

Izquierdo, I., López, C., & Prados, L. (2012). Exposición y género: El ejemplo de los museos de arqueología. Asensio, Pol, Asenjo & Castro (Eds.) (2012) SIAM. Series Iberoamericanas 4.
Hernández, M.A. & Lasheras, J.A. (2005). "Explicar o contar: la selección temática del discurso histórico en la musealización." III Congreso de musealización de yacimientos arqueológicos.

Introduir-nos al món del museu ha estat la missió duta a terme en la sèptima sessió d’aquesta assignatura. Hem estat veient la gran evolució que han sofert la majoria dels museus arqueològics, que han passat de ser grans edificis que contenien una gran quantitat d’objectes cridaners i descontextualitzats, a ser uns espais amb diverses funcionalitats (jaciment museïtzat, parc cultural...) que intenten mantenir una connexió amb la comunitat que els envolta i el seu patrimoni, incloent en el discurs narratiu a tot tipus de persona.

Per aconseguir tenir un museu de 10 s’ha de tenir en compte moltíssims factors relacionats amb el pla museològic. No és gens fàcil estructurar un museu de forma efectiva i adequada a tot tipus de públic. Sobretot penso que les estratègies de distribució de la informació que es vol difondre, l’òptim recorregut de la visita, i poder fer arribar la narració museística a tothom (nens, adults, discapacitats, etc), és un treball molt difícil de realitzar. Per aquest motiu m’agradaria aprofundir més en adquirir coneixements per poder dur a terme una bona museïtzació, perquè son tantes les coses en les que s’ha de pensar que satisfer les necessitats de cada individu em resulta un treball quasi impossible de fer.

Personalment opino que als museus s’hauria d’implementar més la interacció manipulativa i sistemes de realitat virtual. Hi ha detractors d’aquest últim sistema que opinen que la RV només mostra art hiperrealista d’edificis o reconstruccions immutables de nuclis de població, i que no expliquen la vida d’una comunitat concreta en un període precís (Pujol, 2004: 7). No obstant això, treballs com el que s’ha fet al Museu d’Història Natural de Berlin, on es pot veure gràcies a la RV com els dinosaures cobren vida davant el visitant, demostren que una visió en moviment pot ser molt més impressionant i didàctica que un objecte mort i inamovible, com pot ser una peça ceràmica. Amb les recreacions virtuals els arqueòlegs podem anar més enllà i incloure al públic en una experiència immersiva on es pot traslladar directament a un temps passat, observar i conèixer una societat pretèrita de forma directa. No s’han d’imaginar una societat a partir d’un text, sinó que viatgen allà directament. D’aquesta forma hom pot connectar millor amb la comunitat que està visitant que no pas amb l’explicació d’un text penjat a un plafó.

Dins els jaciments museïtzats, al ser la RV un recurs massa car de mantenir per les inclemències del temps i els actes de vandalisme, una proposta que puc llançar és incloure als plafons informatius uns codis (per exemple, els famosos QR) on, amb el mòbil o algun altre dispositiu, es pogués accedir a vídeos o elements de realitat augmentada (com la reconstrucció del jaciment, el tipus de gent que hi habitava, etc). D’aquesta manera no s’haurien d’introduir molts elements exògens per ensenyar moltes coses.

Giraffatitan. Exemple d'una bona execució de RV al Museu d'Història Natural de Berlin.

FONTS:

Pujol, Laia (2004). «Arqueologia, museus i realitat virtual». Digithum [article en línia]. UOC. Núm. 6. [Data de consulta: 19/11/2016]. ISSN 1575-2275

euronews. «Dinosaurios cobran vida en Berlín gracias a la realidad virtual». 15/09/2016. Sci-Tech.

CLASSE 6 - La imatge de l'arqueologia

Ruiz Zapatero, G. (2009). La divulgación arqueológica: las ideologías ocultas. Cuadernos de Prehistoria y Arqueología de la Universidad de Granada, 19, 11-36.

En la darrera sessió hem tractat quins rols atribueix el cine, la literatura i els videojocs a la disciplina arqueològica i al propi arqueòleg. Hem pogut conèixer que la tradicional visió que s’ha adjudicat a l’exercici de l’arqueologia de successos misteriosos, d’aventures, d’exotisme i d’anar a la recerca d’un tresor, prové ja des del segle XVIII amb les campanyes de Napoleó a Egipte. Per exemple, les pel·lícules d’Indiana Jones on es veu que va a la recerca d’un tresor per espoliar-lo, és un bon reflex del comportament ètic en l’arqueologia d’aquests segles.

I és que aquesta visió s’ha perpetuat al llarg dels anys, quedant fora de totes les representacions la part de recerca arqueològica que es fa, per exemple, als laboratoris després d’una excavació, o la de difusió de la recerca per donar-la a conèixer a tothom.

Crec que s’ha d’incentivar més als mitjans d’entreteniment una projecció realista de l’arqueologia, sobre tot en el tema de l’espoli, que ha sigut un dels problemes més grans que ha sofert al llarg dels segles. Està bé crear una ficció sobre la disciplina, però es deuria crear una conscienciació sobre les males pràctiques que es duen a terme per a que la gent es doni compte de les grans dificultats que pateixen els arqueòlegs i del mal que ocasionen a la pròpia història local al cometre’s aquest tipus de delictes.

Llegint un dels capítols del llibre Prehistòria i cinema he pogut reflexionar sobre la visió que s’ha atribuït a la dona prehistòrica en el món del cinema. A les pel·lícules predomina una visió androcèntrica, etnocèntrica i sexista on es projecta una imatge de dona segons els cànons de bellesa ideals i els rols que tenien a una societat europea contemporània. No cal dir que aquesta visió no té cap rigor científic o documental, ja que sempre posen a les dones com a individus submisos als homes.

En definitiva, la societat ha construït i ha adjudicat comportaments tant a la figura de l’arqueòleg com al de la dona prehistòrica als mitjans de comunicació. Per pal·liar aquest problema hem de posar més èmfasi en la difusió arqueològica, conscienciant així als creadors de contingut a fer històries verídiques i no les versions distorsionades que legitimen la realitat en la que vivim.

Visió popular de l'arqueòleg prototip a causa de la influència de la pel·lícula d'Indiana Jones.
Autor: Erudito Mal per Ad Absurdum

FONTS:

Soler, Begoña (2012). "¿Eren així les dones de la prehistòria?". En Jardón, Paula; Pérez, Clara y Begoña Soler (Eds.), Prehistòria i cinema. Valencia: Museu de Prehistòria de València, 83-100.

CLASSE 4 - Conflictes en torn al patrimoni

García, T. (2013). Dimensión social del tráfico ilícito de bienes culturales. Kóot, (3), 20-34.

En aquesta sessió hem tractat el tema del tràfic il·legal dels bens culturals arran del món. A part de veure quins són els països exportadors i importadors que conformen aquesta gran xarxa del tràfic il·legal, hem obert un gran debat en torn a la qüestió següent: què hem de fer per aturar la gran espoliació de forma efectiva?

És cert que hi ha lleis que regulen i puneixen el tràfic il·legal del patrimoni, però aquestes no aconsegueixen pal·liar el problema. Per aquest motiu hem estat comentant a classe com tractar als  espoliadors, als intermediaris i als compradors dels bens culturals. Amb totes les opinions, hem arribat a la conclusió de que és important educar i conscienciar la població de que aquell acte és terrible per la conservació del patrimoni, però hi ha unes altres propostes que m’han paregut molt interessants.

Tots sabem que el col·leccionisme aporta prestigi social. Per aquest motiu podríem intentar utilitzar aquests aristòcrates com a mecenes de les excavacions, tal i com es du a terme als Estats Units. D’aquesta manera no només aconseguiríem un bon finançament per l’arqueologia, sinó que la xarxa de tràfic il·legal s’aturaria al obtenir aquests col·leccionistes tota mena de restes arqueològiques que li atorgarien el prestigi que cerca.

Una altra idea que va sorgir va ser la de transformar als espoliadors en ajudants a les excavacions arqueològiques. Aquesta idea no m’ha agradat massa, ja que estem ajudant als delinqüents a pensar que el que fan està bé, però sí que he apreciat que els puguem contractar com a fonts fiables d’informació sobre la localització de jaciments i de troballes materials. D’aquesta manera, no només tindríem del nostre costat als compradors finals, sinó també als espoliadors; per la qual cosa provocaríem la davallada del tràfic il·legal de bens culturals.

Llegint un article publicat fa dos dies a Forbes, m’he adonat que aquest tràfic il·legal es pot trobar actualment fins i tot a campanyes de finançament col·lectiu online, exposades a tothom. El cas explicat és el d’un museu londinenc de curiositats, que vol comprar un cap momificat reduït peruà, exportat a Bèlgica i a Suècia. A canvi de donacions per aconseguir aquest objectiu, els mecenes rebran ossos humans. El problema radica en què, depenent d’on sigui el mecenes, l’acció de rebre una resta humana és completament il·legal.

A part de la preocupació per la il·legalitat, també preocupa molt l’adquisició d’aquesta mòmia, ja que no és una acció ètica al sostreure restes humanes del seu país d’origen per exposar-les descontextualitzades a un museu. Perú només podria optar a repatriar aquest cap si pot demostrar una filiació directa amb la cultura Chimú.

Col·lecció privada exposada al British Museum de Sir Percival David Foundation of Chinese Art.

FONTS:

Killgrove, Kristina. “Mummy Crowdfunder Leaves Archaeologists Fuming”. Forbes. 10/10/2016. Ciència.

CLASSE 3 - Patrimoni i identitat

Ruiz Taboada, A. (2014). La gestión de los cementerios históricos: La muerte como disputa. Complutum, 25(1), 203-215.

En la classe d’avui, dedicada al patrimoni i la identitat, ha hagut moltíssim debat en relació amb l’ètica en torn a què fer amb les restes humanes d’un individu, del qual tenim evidències d’un testament on ha deixat constància el seu desig de ser enterrat en un lloc determinat. Aquest debat es va dur a terme a causa de que no hi ha una legislació vigent que diferenciï un cos que s’hagi de dignificar i un cos que sigui considerat com a dada arqueològica.

La gran majoria dels alumnes estaven d’acord en què, en trobar aquesta evidència, s’hauria d’inhumar el cos de nou. Però què passa amb aquells individus que no han fet testament? Significa que els donava igual què els deparava als seus cossos després de morir? Òbviament tothom té uns desitjos i no s’espera ser exhumat i estudiat pels arqueòlegs. I si respectéssim tots els cossos (que de segur volien estar tots enterrats segons els rituals de la seva cultura), la ciència mai hauria descobert res sobre el nostre passat.

Personalment penso que tota evidencia arqueològica ha de ser estudiada. No obstant això, gràcies a l’avenç tecnològic d’avui dia podem fer tot tipus de recreació o reconstrucció sense tenir que exposar durant molt temps un cos en un museu, o tenir-lo en una capsa esperant que se’l necessiti una altra vegada per realitzar-li nous estudis.

Aquesta manca de legislació sobre el tractament de les restes humanes també ha afectat a l’home de Kennewick, un esquelet complet nadiu americà d’uns 9.000 anys d’antiguitat. El NAGPRA (Native American Graves Protection and Repatriation Act) va estar lluitant durant 20 anys contra els científics per inhumar de nou aquestes restes, no deixant que aquestes poguessin ser estudiades en cap moment. Finalment, la llei ha dictaminat que l’home de Kennewick té l’ADN relacionat amb una de les tribus que formen el NAGPRA, però fins que no trobin una filiació més propera, no els hi tornaran les restes.

Amb aquesta informació a l’aula va sorgir la pregunta següent: quant de temps ha de passar per a que l’exhumació d’un cos humà sigui considerat dada arqueològica? I una de les conclusions que més em va convèncer va ser que és considerat com a dada arqueològica una vegada ja no compti amb llaços familiars directes de dos o tres generacions com a molt.

"Reserch", de William Sommers Quistorf