Ruiz Taboada, A. (2014). La gestión de los cementerios históricos: La muerte como disputa. Complutum, 25(1), 203-215.
En la classe d’avui, dedicada al patrimoni i la identitat, ha hagut
moltíssim debat en relació amb l’ètica en torn a què fer amb les restes humanes
d’un individu, del qual tenim evidències d’un testament on ha deixat constància
el seu desig de ser enterrat en un lloc determinat. Aquest debat es va dur a
terme a causa de que no hi ha una legislació vigent que diferenciï un cos que s’hagi
de dignificar i un cos que sigui considerat com a dada arqueològica.
La gran majoria dels alumnes estaven d’acord en què, en trobar aquesta evidència,
s’hauria d’inhumar el cos de nou. Però què passa amb aquells individus que no
han fet testament? Significa que els donava igual què els deparava als seus
cossos després de morir? Òbviament tothom té uns desitjos i no s’espera ser
exhumat i estudiat pels arqueòlegs. I si respectéssim tots els cossos (que de
segur volien estar tots enterrats segons els rituals de la seva cultura), la
ciència mai hauria descobert res sobre el nostre passat.
Personalment penso que tota evidencia arqueològica ha de ser estudiada.
No obstant això, gràcies a l’avenç tecnològic d’avui dia podem fer tot tipus de
recreació o reconstrucció sense tenir que exposar durant molt temps un cos en
un museu, o tenir-lo en una capsa esperant que se’l necessiti una altra vegada
per realitzar-li nous estudis.
Aquesta manca de legislació sobre el tractament de les restes humanes
també ha afectat a l’home de Kennewick, un esquelet complet nadiu americà d’uns
9.000 anys d’antiguitat. El NAGPRA (Native American Graves Protection and
Repatriation Act) va estar lluitant durant 20 anys contra els científics per
inhumar de nou aquestes restes, no deixant que aquestes poguessin ser estudiades
en cap moment. Finalment, la llei ha dictaminat que l’home de Kennewick té l’ADN
relacionat amb una de les tribus que formen el NAGPRA, però fins que no trobin
una filiació més propera, no els hi tornaran les restes.
Amb aquesta informació a l’aula va sorgir la pregunta següent: quant de
temps ha de passar per a que l’exhumació d’un cos humà sigui considerat dada
arqueològica? I una de les conclusions que més em va convèncer va ser que és
considerat com a dada arqueològica una vegada ja no compti amb llaços familiars
directes de dos o tres generacions com a molt.
 |
| "Reserch", de William Sommers Quistorf |
No hay comentarios:
Publicar un comentario