García, T. (2013). Dimensión social del tráfico ilícito de bienes culturales. Kóot, (3), 20-34.
En aquesta sessió hem tractat el tema del tràfic il·legal dels bens
culturals arran del món. A part de veure quins són els països exportadors i
importadors que conformen aquesta gran xarxa del tràfic il·legal, hem obert un
gran debat en torn a la qüestió següent: què hem de fer per aturar la gran
espoliació de forma efectiva?
És cert que hi ha lleis que regulen i puneixen el tràfic il·legal del
patrimoni, però aquestes no aconsegueixen pal·liar el problema. Per aquest
motiu hem estat comentant a classe com tractar als espoliadors, als intermediaris i als
compradors dels bens culturals. Amb totes les opinions, hem arribat a la
conclusió de que és important educar i conscienciar la població de que aquell
acte és terrible per la conservació del patrimoni, però hi ha unes altres
propostes que m’han paregut molt interessants.
Tots sabem que el col·leccionisme aporta prestigi social. Per aquest
motiu podríem intentar utilitzar aquests aristòcrates com a mecenes de les
excavacions, tal i com es du a terme als Estats Units. D’aquesta manera no
només aconseguiríem un bon finançament per l’arqueologia, sinó que la xarxa de
tràfic il·legal s’aturaria al obtenir aquests col·leccionistes tota mena de
restes arqueològiques que li atorgarien el prestigi que cerca.
Una altra idea que va sorgir va ser la de transformar als espoliadors
en ajudants a les excavacions arqueològiques. Aquesta idea no m’ha agradat
massa, ja que estem ajudant als delinqüents a pensar que el que fan està bé,
però sí que he apreciat que els puguem contractar com a fonts fiables d’informació
sobre la localització de jaciments i de troballes materials. D’aquesta manera,
no només tindríem del nostre costat als compradors finals, sinó també als
espoliadors; per la qual cosa provocaríem la davallada del tràfic il·legal de
bens culturals.
Llegint un article publicat fa dos dies a Forbes, m’he adonat que
aquest tràfic il·legal es pot trobar actualment fins i tot a campanyes de finançament
col·lectiu online, exposades a tothom. El cas explicat és el d’un museu
londinenc de curiositats, que vol comprar un cap momificat reduït peruà,
exportat a Bèlgica i a Suècia. A canvi de donacions per aconseguir aquest
objectiu, els mecenes rebran ossos humans. El problema radica en què, depenent
d’on sigui el mecenes, l’acció de rebre una resta humana és completament
il·legal.
A part de la preocupació per la il·legalitat, també preocupa molt l’adquisició d’aquesta mòmia, ja que no és una acció ètica al sostreure restes humanes del seu país d’origen per exposar-les descontextualitzades a un museu. Perú només podria optar a repatriar aquest cap si pot demostrar una filiació directa amb la cultura Chimú.
 |
| Col·lecció privada exposada al British Museum de Sir Percival David Foundation of Chinese Art. |
FONTS:
No hay comentarios:
Publicar un comentario