CLASSE 4 - Conflictes en torn al patrimoni

García, T. (2013). Dimensión social del tráfico ilícito de bienes culturales. Kóot, (3), 20-34.

En aquesta sessió hem tractat el tema del tràfic il·legal dels bens culturals arran del món. A part de veure quins són els països exportadors i importadors que conformen aquesta gran xarxa del tràfic il·legal, hem obert un gran debat en torn a la qüestió següent: què hem de fer per aturar la gran espoliació de forma efectiva?

És cert que hi ha lleis que regulen i puneixen el tràfic il·legal del patrimoni, però aquestes no aconsegueixen pal·liar el problema. Per aquest motiu hem estat comentant a classe com tractar als  espoliadors, als intermediaris i als compradors dels bens culturals. Amb totes les opinions, hem arribat a la conclusió de que és important educar i conscienciar la població de que aquell acte és terrible per la conservació del patrimoni, però hi ha unes altres propostes que m’han paregut molt interessants.

Tots sabem que el col·leccionisme aporta prestigi social. Per aquest motiu podríem intentar utilitzar aquests aristòcrates com a mecenes de les excavacions, tal i com es du a terme als Estats Units. D’aquesta manera no només aconseguiríem un bon finançament per l’arqueologia, sinó que la xarxa de tràfic il·legal s’aturaria al obtenir aquests col·leccionistes tota mena de restes arqueològiques que li atorgarien el prestigi que cerca.

Una altra idea que va sorgir va ser la de transformar als espoliadors en ajudants a les excavacions arqueològiques. Aquesta idea no m’ha agradat massa, ja que estem ajudant als delinqüents a pensar que el que fan està bé, però sí que he apreciat que els puguem contractar com a fonts fiables d’informació sobre la localització de jaciments i de troballes materials. D’aquesta manera, no només tindríem del nostre costat als compradors finals, sinó també als espoliadors; per la qual cosa provocaríem la davallada del tràfic il·legal de bens culturals.

Llegint un article publicat fa dos dies a Forbes, m’he adonat que aquest tràfic il·legal es pot trobar actualment fins i tot a campanyes de finançament col·lectiu online, exposades a tothom. El cas explicat és el d’un museu londinenc de curiositats, que vol comprar un cap momificat reduït peruà, exportat a Bèlgica i a Suècia. A canvi de donacions per aconseguir aquest objectiu, els mecenes rebran ossos humans. El problema radica en què, depenent d’on sigui el mecenes, l’acció de rebre una resta humana és completament il·legal.

A part de la preocupació per la il·legalitat, també preocupa molt l’adquisició d’aquesta mòmia, ja que no és una acció ètica al sostreure restes humanes del seu país d’origen per exposar-les descontextualitzades a un museu. Perú només podria optar a repatriar aquest cap si pot demostrar una filiació directa amb la cultura Chimú.

Col·lecció privada exposada al British Museum de Sir Percival David Foundation of Chinese Art.

FONTS:

Killgrove, Kristina. “Mummy Crowdfunder Leaves Archaeologists Fuming”. Forbes. 10/10/2016. Ciència.

CLASSE 3 - Patrimoni i identitat

Ruiz Taboada, A. (2014). La gestión de los cementerios históricos: La muerte como disputa. Complutum, 25(1), 203-215.

En la classe d’avui, dedicada al patrimoni i la identitat, ha hagut moltíssim debat en relació amb l’ètica en torn a què fer amb les restes humanes d’un individu, del qual tenim evidències d’un testament on ha deixat constància el seu desig de ser enterrat en un lloc determinat. Aquest debat es va dur a terme a causa de que no hi ha una legislació vigent que diferenciï un cos que s’hagi de dignificar i un cos que sigui considerat com a dada arqueològica.

La gran majoria dels alumnes estaven d’acord en què, en trobar aquesta evidència, s’hauria d’inhumar el cos de nou. Però què passa amb aquells individus que no han fet testament? Significa que els donava igual què els deparava als seus cossos després de morir? Òbviament tothom té uns desitjos i no s’espera ser exhumat i estudiat pels arqueòlegs. I si respectéssim tots els cossos (que de segur volien estar tots enterrats segons els rituals de la seva cultura), la ciència mai hauria descobert res sobre el nostre passat.

Personalment penso que tota evidencia arqueològica ha de ser estudiada. No obstant això, gràcies a l’avenç tecnològic d’avui dia podem fer tot tipus de recreació o reconstrucció sense tenir que exposar durant molt temps un cos en un museu, o tenir-lo en una capsa esperant que se’l necessiti una altra vegada per realitzar-li nous estudis.

Aquesta manca de legislació sobre el tractament de les restes humanes també ha afectat a l’home de Kennewick, un esquelet complet nadiu americà d’uns 9.000 anys d’antiguitat. El NAGPRA (Native American Graves Protection and Repatriation Act) va estar lluitant durant 20 anys contra els científics per inhumar de nou aquestes restes, no deixant que aquestes poguessin ser estudiades en cap moment. Finalment, la llei ha dictaminat que l’home de Kennewick té l’ADN relacionat amb una de les tribus que formen el NAGPRA, però fins que no trobin una filiació més propera, no els hi tornaran les restes.

Amb aquesta informació a l’aula va sorgir la pregunta següent: quant de temps ha de passar per a que l’exhumació d’un cos humà sigui considerat dada arqueològica? I una de les conclusions que més em va convèncer va ser que és considerat com a dada arqueològica una vegada ja no compti amb llaços familiars directes de dos o tres generacions com a molt.

"Reserch", de William Sommers Quistorf